Per raons que no aconsegueixo entendre, un dels meus
restaurants preferits, dels de la nova fornada, segment preus moderats, ha
decidit empastifar cada plat, sigui entrant, carn, peix o postres, amb ratlletes
d’un producte que recorda de lluny el vinagre de Mòdena.
Les ratlles són gruixudes i abundants, el que té
dues conseqüències: per una banda la presentació, l’estètica, és gairebé la
mateixa per tots els plats i per altra banda tots tenen present el fotut sabor
de la pasteta granatosa.
Si el líquid espès en qüestió fos el que diuen que
és –Acetto di Mòdena- seria deliciós, costaria un ronyó i no en posarien
gairebé mai, el que només podria tenir bones conseqüències, atès que per sort
la majoria de plats no necessiten ni el sabor ni el color del vinagre balsàmic.
Malauradament, el producte que utilitzen amb una
generositat digna de millor causa només recorda vagament l’amaniment que
fabriquen a Itàlia i que es ven, quan és autèntic, a preu de Maserati.
¿Perquè un cuiner jove, prometedor, format a les
millors cases i seguit de prop per crítics, gastrònoms i caçadors de talents
perd el nord d’una forma tan evident? Confesso la meva perplexitat i la meva
ignorància. No ho entenc. Se m’escapa. Puc elaborar teories, fer volar coloms i
caure en el terreny llefiscós de les suposicions però segueixo sense poder
donar una resposta clara i convincent.
Observo darrerament d’altres derives que deuen
obeir –o això suposo- a tendències, a modes o a agosarades tècniques de
marketing.
A la meva primera –i possiblement última- visita a
un dels “novíssims” de l’Eixample barceloní em van servir una amanida de
llenties acuradament buidada de gust. Les llenties –un producte tant o més ibèric
que els porcs criats a les deveses d’Extremadura- eren de pot, d’un color clar
malaltís i guarnides amb profusió de retalls de diferents tipus d’enciam.
Rajolí d’oli, un altre de vinagre i, això sí, un plat espectacular, compromís
entre la palangana i el bol “king size”. Reconec que el rumb del dinar es va
adreçar amb la carn, realment bona, molt ben feta i millor servida.
La tercera observació és per un establiment
turístic situat al Roc Sant Gaietà. Un lloc que podria ser correcte però que no
ho és i on el patró, a més, un tipus d’aspecte imposant, tracta sense respecte
al personal de servei davant dels clients.
En aquest cas el que em sembla fascinant és que el
tipus, a més de l’absoluta improcedència de la conducta que exhibeix, no tingui
present l’efecte desastrós de la seva actitud. La clientela emmudeix i es mou
incòmoda a la cadira mentre el patró es comporta com el brètol que és. Quan hi
vaig ser els comentaris amb els veïns de taula eren més que negatius. El
restaurant no és cap meravella però podria ser simpàtic, possibilitat que
s’esvaeix amb les males maneres de l’homenot. No crec que cap dels clients
d’aquell vespre hi tornem. Aconsello al personal de sala –no vaig accedir a la
cuina- que parli seriosament amb aquell cap mal encarat o que intenti abandonar
un lloc tan sinistre.
Com podeu comprovar no esmento noms quan els
comentaris són negatius. Qüestió de respecte, però també d’atorgar marge
d’error, recordant que ningú és perfecte.
Per sort.
No hay comentarios:
Publicar un comentario