Comprar pa.

Entro a una fleca preciosa del carrer València.

L’establiment és gran, espaiós i molt ben decorat. No cal ser gaire llest per suposar que la decoració els ha costat un ronyó.

El públic sembla triat per estar en sintonia amb el local. Uns quants moderns, una àvia elegant amb algun toc afrancesat i un tipus madur que cultiva el “négligé soigné” i que sóc jo mateix.

Els pans exposats han rebut el mateix tractament que l’espai. Tots llueixen un preciós color gris-daurat i hom se’ls imagina cruixents, aromàtics i deliciosos.

Cap element discordant. Cap marca, cap etiqueta de colors ni grafisme barroer, cap bossa de productes políticament incorrectes. Harmonia absoluta.

Mentre espero que em toqui intento escollir un pa. Tots són força cars, sobretot quan el nom inclou un producte inesperat. “Pa de nous” i el preu es dispara. O “Pa de vuit cereals”. I clatellada.

“Qui és ara?” diu el dependent. Per cert, no he dit res dels dependents. Noia i noi. Els dos parlen un català envejable i van guarnits amb un uniforme –o és disfressa?- que sembla dissenyat per un deixeble del Fabià Puigserver. Tons naturals, grisencs, lleugerament enfarinats. Al cap unes variants de la barretina, fetes de gènere de punt i de color blanc trencat. Cap detall fora de codi.

« Sóc jo ». Faig dues brometes absurdes i assenyalo el pa que vull, idèntic al que ha escollit l’home que em precedia. Una mena de barra de secció grassoneta, amb unes curioses irregularitats que la fan ser diferent a les barres de tota la vida. L’he pesat arribant a casa: quatre-cents grams de pa. Dos euros amb vint-i-cinc.

El preu inclou una paperina allargada amb un treball gràfic molt ben fet, modern i d’acord amb les tendències.

Només sortir al carrer i amb la boca feta aigua trenco el crostó i començo a menjar-me’l. Decepció total. El pa que he comprat, un pa de 5,63 € el quilo, poca broma, resulta ser insípid i d’una vulgaritat infinita. Té consistència de cautxú, no és cruixent com me l’havia imaginat i no te gust de res.

Fa més d’un any parlava de pa a aquest mateix lloc. Nomenava els quatre o cinc –màxim sis o set- forns de la ciutat que fan un pa digne d’aquest nom i esmentava les dues o tres dotzenes d’establiments que han fet fortes inversions en decoració, atorgant-los aspectes rústics o “artesans” o “a l’antiga” i que s’abasteixen d’alguna panificadora que els subministra peces acuradament envellides o tematitzades per semblar autèntiques. El més divertit i enginyós són els noms: pa de muntanya, pa de llenya, pa d’aigua, pa de fum i un llistat considerable de vagenades per l’estil que els dependents i les dependentes no saben explicar.

Els forns dignes d’aquest nom segueixen sent els mateixos, amb l’afegit de dos o tres establiments més. Poca cosa.

Els altres, els forns teatralitzats, han proliferat i despatxen un pa francament dolent i exageradament car.

Avui he caigut al parany de forma mig voluntària, per provar i intuint que m’equivocava.

Demà procuraré afinar més.

Pierre Roca