miércoles, 31 de julio de 2013

Gelatomania.

La senyora Roberta Bernasconi, una dona italiana carregada d'energia, intel.ligent i treballadora, parla de gelats amb propietat, coneixements i passió.

D’una o altra forma la seva família s’hi dedica des del ja llunyà 1948, quan el pare va obrir el primer negoci d’aquest nom a Como. Passats uns anys i algunes vicissituds el progenitor va tornar al gelat al 1984, aquest cop al lloc de residència familiar, Milano i sempre amb la mateixa denominació.

Durant aquests anys la Roberta havia estudiat comunicació audiovisual i feia carrera en la producció de cinema i de publicitat fins que els giravolts de la vida la van situar a l'illa de La Palma, a les Canàries, on va obrir el seu propi establiment amb el nom de “Heladomania”, adaptant el nom a les circumstàncies.

A una dona tan inquieta com ella la tranquil·la illa atlàntica se li va quedar petita i es va plantejar un nou objectiu molt més ambiciós: Barcelona.

Arribada a la nostra ciutat fa un parell d’anys va escollir de forma conscient una situació allunyada del centre neuràlgic del turisme, amb la intenció d’aconseguir una clientela fidel i de poder dur a terme la seva pròpia filosofia del producte, començant pels ingredients, tots naturals. Aquí només es treballa amb fruita comprada al mercat com ho podem fer vostè o jo. Ni essències ni preparats i el mateix amb la llet i la crema, sempre del millor nivell i procedència. L’exigència continua amb l’elaboració artesanal i diària de l’assortit de gelats que proposa al públic.

Amb aquests punts de partida va aquesta italiana del nord va obrir “Gelatomania” al juliol del 2012 amb les idees molt clares i la convicció d’anar per bon camí, proposant qualitat, transparència i confiança.

La seva fita és convèncer els barcelonins de les bondats de consumir gelats de qualitat hivern i estiu, desvinculant el plaer dels sabors freds de l’estació més càlida.

Els gelats i els sorbets de la Roberta tenen les propietats nutritives dels fruits i dels altres components que entren a la seva fabricació. Menjant-ne degustem fruita, avellanes, pistatxos, xocolata, llet o qualsevol altre producte natural, gelat després d’haver-lo mesclat acuradament amb els ingredients que integren cada especialitat.

Compra la fruita a proveïdors de proximitat, els pistatxos venen de la localitat de Bronte, a Sicília, famosa per l’excel·lència d’aquest producte, les avellanes del Piamonte i el cacau de Torino. Tot de les millors qualitats, sense manipulacions ni afegits que puguin desvirtuar l’òptim producte que ven la senyora Bernasconi.

El control absolut del procés d’elaboració, que es fa a la mateixa botiga i cara al públic, li permet disposar de gelats sense sucre o sense gluten, gelats per vegans, d’altres sense lactosa o per celíacs o pels que pateixen al·lèrgia a les fruites seques. Tot amb la garantia de les coses ben fetes.

La mida del negoci, una petita botiga de l’avinguda Mistral, no permet magatzemar gènere, el que obliga la Roberta i la Sara, la seva ajudant, a fer producte a mida que la demanda empeny i que cal reposar-lo a la vitrina expositora.

Des dels inicis ha obert una línia de gelats artesanals pels restaurants que opten de forma decidida per la qualitat sense mitges tintes, a més d’una sèrie de postres artesans com el Tiramisú, la Panna Cotta, les Cassatas i Canolis sicilians, tartes i composicions de fruita fresca i gelat –peces úniques- per a àpats familiars especials o per celebracions.

“Gelatomania” té l’encant de l’artesania i l’interès dels productes òptims i és un molt bon exemple de petit negoci obert per una emprenedora convençuda del producte que fa i que proposa als clients.

Tasteu-lo.


Pierre Roca


“Gelatomania”
Avinguda Mistral, 62, cantonada amb Vilamarí.
Barcelona

www.facebook.com/Gelatomaniabarcelona


miércoles, 24 de julio de 2013

Clemen's.

El Bar Clemen’s, al mercat de la Boqueria, té més història de la que pot semblar a primera vista.

Clemen’s era el nom de guerra del Clemente, pare de l’actual propietari. L’home era professional de la lluita lliure i actuava un o dos cops per setmana al Price –Floridablanca/Casanova- o al llegendari Iris, al carrer València.

Amb els magres guanys dels combats va aconseguir obrir l’any 69 el primer “Bar Clemen’s” als pòrtics situats al costat mar del mercat. Durant un temps va compaginar fins i tot les dues activitats, fins que l’any 92 el seu fill Alberto -un molt bon cambrer que feia d’extra als banquets, casaments i altres celebracions i que va guanyar en set ocasions la tradicional cursa de cambrers amb safata- i la Paqui Arroyo, la seva dona, es van fer càrrec del negoci.

Les successives obres de reforma del mercat els van canviar l’emplaçament en dues o tres ocasions fins que finalment es van instal·lar a l’angle format pel passatge dels Coloms i el carrer de la Morera, un carreró que neix al carrer Hospital i on el bar té per veïna una sorprenent botiga de roba de vestir que les clientes trien personalment a l’interior de l’aparador.

A finals del dos mil dotze la parada següent, situada al ja esmentat passatge dels Coloms i a prop de la plaça de la Gardunya, va tancar i el matrimoni se’n va fer càrrec amb la intenció d’ampliar el negoci i d’aprofitar l’avinentesa per millorar l’aspecte i les instal·lacions de l’establiment, modernitzant-lo i fent-lo més competitiu.

Dos mesos més tard, el 28 de febrer d’enguany, el nou espai, amb més del doble de barra que l’anterior, decorat i actualitzat, es va inaugurar de forma festiva i des d’aleshores el negoci, pilotat pel matrimoni protagonista, pel seu fill Albert, per un cuiner i per les noies de servei de sempre, ha agafat una velocitat de creuer més que envejable.

-La situació del bar, m’explica l’Alberto, allunyat de la Rambla i dels turistes, ens ha obligat des de sempre a cuidar i privilegiar els clients diaris del mercat, amos i dependents de les parades-.

-Seguim servint els esmorzars, els cafès i les begudes a cada parada, cosa que per raons evidents no han pogut seguir fent els bars que tenen més èxit de la plaça, permanentment assetjats pels turistes i esmentats a totes les guies internacionals.-

Per aquesta raó la cuina del “Clemen’s” segueix sent tradicional, sense incursions a la modernitat ni a les preparacions espectaculars que practiquen d’altres locals del popular mercat de la Rambla.

L’augment del turisme ha fet, però, que ara mateix fins i tot els establiments més amagats de la Boqueria tinguin per clients grups d’estrangers de mil-i-una procedències, el que converteix el “Clemen’s” en un bar de mercat de proposta clàssica i dues o tres files de clients esperant torn per seure als tamborets de la barra.

Hi vaig sovint i em toca seure al costat d’orientals afamats, de francesos encuriosits, d’alemanys encantats i d’anglosaxons que devoren les botifarres amb satisfacció visible entre sud-americans, turistes nacionals i altres aus de pas.

L’iniciador del negoci va haver de lluitar per obrir-lo, mai millor dit, i el seu net Albert, titulat de l’INEF i ara mateix darrera baula de la cadena familiar, aporta amb la seva presència el punt de modernitat i d’organització que un negoci amb cara i ulls necessita.

Aneu-hi, esmorzeu-hi o dineu-hi si sou d’adaptar-vos a l’estret espai vital del que disposareu a la barra. En sortireu contents i reconfortats a preus absolutament normals.


Pierre Roca



Bar Clemen’s
Mercat de la Boqueria
Passadís 1, cantonada amb el carrer de la Morera.
Barcelona

Tel. 933 171 084
barclemen-s@hotmail.com



martes, 23 de julio de 2013

Aniversari a can Raventós.

La senyora Raventós va complir anys diumenge dia 21 de juliol.

Ho hagués celebrat en la més estricta intimitat, però aquesta dona té més amics que plantes al jardí i així, gairebé sense donar-se’n compte, un d’aquests amics propers, el Santi Olivella, titular, ànima i director d’orquestra del petit “Cata 181”, de la sempre activa terrassa de l’hotel “Duquessa de Cardona”, del “Barts Club”, racó gastronòmic allotjat als àtics de l’antic teatre Espanyol, al Paral.lel, i ara mateix dels dos “burguers” dels campionats mundials de natació, al Palau Sant Jordi, va organitzar una festa d’aniversari que podria adornar-se amb tots els adjectius.

Va ser clàssica i moderna al mateix temps, convencional i trencadora, assossegada i divertida, sorprenent, deliciosa, intensa i sobretot muntada a la perfecció per l’equip del Santi.

Proveïdors, transportistes, cuiners, cambrers, barmen, dj, un especialista en brasa, un stripper, de tot.

L’amabilitat del personal, mobilitzat un diumenge, era entendridora. Havien deixat enrere famílies, amics i activitats de lleure per alegrar-li la vetllada a la senyora Raventós, amiga –o al menys coneguda- de tots ells.

Es va optar per una molt bona fórmula. Una reunió d’amics que incloïa l’àpat del migdia –un àpat llarg i estret d’estil i vocació internacionals- i la beguda necessària per mantenir l’alegria fins ben entrada la nit. Tot plegat al jardí del domicili de Sant Gervasi de la protagonista.

Les boníssimes hamburgueses es van fer a la brasa i la resta de plats i coses per picar es va anar presentant a taula des del principi de la celebració. Els participants, entre els que vaig tenir el privilegi de comptar-me, podíem menjar i beure de forma informal sense seguir cap pauta ni ordre establert. L’ambient, estiuenc i divertit,  propiciava les converses i va convertir el personal de servei en convidats i els convidats en ajudants sol·lícits.

Per felicitar l’homenatjada amb l’indispensable solemnitat es va fer silenci i es va cantar a continuació la cançó de ritual. Petons, abraçades, mostres d’afecte, records emocionats i l’interminable reguitzell de convidats, amics, coneguts i saludats que arribaven, participaven, menjaven, bevien, brindaven i celebraven, tot plegat amb l’alegria i l’emoció de l’amfitriona, preocupada a voltes perquè tot funcionés i encantada alhora per l’èxit de la convocatòria liderada pel seu amic Olivella.

Amb la nit i després d’un bany comunitari a la piscina inflable –i per respecte al veïnat- es va anar donant la festa per acabada. Els participants marxaven contents, repartien petons a dojo i es citaven pel proper estiu.

El comando enviat pel Santi recollia els ets i uts i a quarts d’onze tot havia tornat a la normalitat d’una nit d’estiu a ciutat.

Felicitats, senyora Raventós. Per molts anys, Cuca.



Pierre Roca

martes, 2 de julio de 2013

Bonanova.

El restaurant Bonanova ofereix a qui el freqüenta la poc habitual coincidència de dues interessants circumstàncies.

Per una banda l’espai, de caire més aviat tradicional que clàssic, que va ser remodelat fa més de quaranta anys, modernitzant-lo sense que perdés ni una engruna del seu encant primigeni, a l’època llunyana on es va dir successivament “Can mosques” “El casinet de Sant Gervasi” o “Billares”. Al contrari.

El local no només va mantenir el seu atractiu evocador. El va incrementar amb l’afegit de detalls subtils i posant-ne de relleu d’altres que ja existien.

L’interiorista autor del canvi, en Joan Bigas, un dels importants, va ser absolutament respectuós amb les arrels i l’essència de la casa, eludint amb elegància qualsevol protagonisme.

Per altra banda i un grapat d’anys més tard, concretament el juny del dos mil dotze, el “Bonanova” va tenir l’encert de fitxar al César Pastor –ex Colibrí- i al seu germà Juan Antonio, amb la intenció de repetir el prodigi aconseguit quatre dècades abans amb la intervenció de l’arquitecte d’interiors esmentat, si bé en aquesta ocasió es tractava d’atorgar a la carta lleus pinzellades de modernitat continguda, actualitzant-la tot i respectar de forma escrupolosa l’esperit i el tarannà de l’establiment.

Les coses han anat un cop més a favor dels germans Herrero, actuals titulars del negoci i fills del fundador, l’Adolfo, i de la seva dona i cuinera, la Pilar Salvador.

La proposta gastronòmica del Bonanova ha canviat sense fer-ho, mantenint la filosofia de sempre, els productes de primer nivell i la cuina senzilla i efectiva de tota la vida. Les aportacions dels germans Pastor treballen a favor del criteri que els clients coneixen i demanen, enriquint o incorporant subtils –molt subtils- notes que posen de relleu sabors, textures i punts de cocció precisos. Un admirable joc d’equilibris.

La clàssica “ensaladilla” té matisos cruixents, les croquetes emocionen i la finíssima textura del “gazpacho” el converteix en plat estrella, mentre les postres, de la ma del Juan Antonio Pastor –que també elabora el pa del restaurant- sedueixen per la seva senzillesa.

Faig de tot plegat una lectura en clau familiar. La ponderació sembla ser patrimoni d’aquesta família. El pare va prendre la decisió d’endreçar l’espai i gairebé mig segle més tard els fills, amb la virtut de la prudència ben assimilada, milloren el contingut sense canviar pràcticament res.


“Less is more”, com diuen els anglosaxons.

Seguir l’inexorable pas del temps sense que es noti, millorar sense canvis dissonants, renovar dia a dia el reconeixement d’una clientela fidel i propera, respectant les seves expectatives.

Res d’això no és fàcil de fer ni senzill de posar en pràctica.

Decisions llargament meditades per seguir sent, com des de fa tants anys, un dels primers de la ciutat.

Els ho recomano. De cor.


Pierre Roca



Restaurant Bonanova.
Sant Gervasi de Cassoles, 103
08022 Barcelona
934 340 622

http://www.restaurantebonanova.com/