viernes, 13 de septiembre de 2013

6,95

El restaurant conegut com “Central catalana del pollastre” va veure la llum l’any 1996 a una nau industrial tronada del carrer Llull.

La nau era un dels molts edificis de la zona afectats per la nova planificació urbanística de Poblenou i els socis de la “Central” esmentada la van a llogar “a precari”, eufemisme que significa que et poden fer fora en qualsevol moment i que per aquesta raó el lloguer és inferior a l’habitual de la zona.

La reforma va orientar-se cap a l’essencial, respectant la volumetria i l’aspecte del local i utilitzant el color blau com a identificació corporativa.

Taules amb hules, pissarres de molts metres quadrats amb l’enunciat dels plats, formulacions bàsiques, preus baixos i un molt bon ambient van convertir el lloc en un gran èxit comercial.

Quatre anys més tard, al 2000, van haver de plegar per deixar pas a l’inexorable progrés i els dos socis van seguir camins separats.

Els que van muntar l’espai del carrer Padilla són una parella jove i molt activa i al mateix any 2000 van obrir les portes del nou local, sense oblidar del tot l’entorn industrial del barri que es va fer olímpic.

I la fórmula? La fórmula era –i segueix sent- bàsica i essencial com ho acostumen a ser les coses que funcionen.

Per una banda un producte que agrada a tothom com el pollastre, per l’altra un procediment clàssic i força reconegut a casa nostra, la cocció a l’ast amb aparells giratoris i foc de gas.

I els complements: l’amanida amb una bona vinagreta que la fa diferent, les patates rostides o fregides, les postres senzilles i la beguda amb opcions bàsiques. I un preu absolutament competitiu, naturalment.

Entre dilluns i divendres proposen un menú de migdia de 6,95 € -no és broma- que inclou mig pollastre molt ben rostit a l’ast, servit en safata clàssica de pedra i amb el seu propi suc, un bol generós d’amanida –avui era enciam, no iceberg- unes llesques de bon pa, la beguda –en el meu cas, un pitxet de mig litre de vi negre de la casa, força agradable i de la Conca de Barberà- i un postre que era ni més ni menys que un gelat com els populars Frigo de la meva infantesa, d’els que es prenen amb una galeta cruixent a cada banda. Quina delícia!

Es pot canviar el postre pel cafè i es poden demanar, a banda i sortint del preu proposat, d’altres postres i begudes.

L’espai, de caire industrial com ho era el primer, paviment de ciment, sostres molt alts i els tubs de l’aire ben a la vista, és ampli i generós, adient per les famílies amb nens.

Conscient d’aquesta característica la casa facilita a la canalla estris de dibuix i promou concursos amb premis en forma d’àpats familiars.

S’hi veu algun turista, treballadors atrets pel menú bàsic i el preu, patrons i empleats de les botigues del barri i, els diumenges al migdia, aglomeracions de famílies que per un preu mòdic s’estalvien la feina i l’enrenou a casa.

El conjunt –la suma de l’espai, el tracte, la fórmula, el contingut dels plats i l’import del tiquet- és molt recomanable i mereix que més barcelonins coneixin el lloc i en gravin les coordenades al mòbil per quan venen de gust coses bàsiques i un espai que surt de la norma.

Un lloc estimulant, divertit i per sobre de tot honest.

Feu-me cas.


Pierre Roca


« Central catalana del pollastre »
Padilla, 323
08025 Barcelona
934 360 010
Els podeu trobar a Facebook









sábado, 7 de septiembre de 2013

Un menú llarg i estret.

A finals dels 70 el moviment renovador de la cuina basca, anomenat “nueva cocina vasca” va sacsejar les tradicions, respectant i innovant al mateix temps. El van liderar cuiners com el Juan Mari Arzak, el Pedro Subijana, el Ramon Roteta i d’altres i va ser molt celebrat per la premsa especialitzada i pels clients, convertint el prodigi en un èxit conceptual i comercial.

Un dels seus trets diferenciadors va ser el menú llarg i estret, combinació de petites racions que permeten tastar diferents propostes sense perill de mort per indigestió.

El menú llarg i estret que em van servir ahir a “DID Platets” tenia la mateixa finalitat i em va permetre tastar sis preparacions, postre inclòs, i sortir de l’establiment sense la desagradable sensació d’haver menjat massa.

La desfilada gastronòmica va començar amb un aperitiu mínim de bacallà esqueixat amb romesco, suau, melós i amb la petjada subtil i agradablement persistent del pebre vermell.

El plat següent, uns filets de seitó amanits amb cítrics, deixava a la boca l’estimulant acidesa aromàtica que suggereix l’enunciat, sense anular la procedència marina de l’ingredient principal.

La tercera entrada consistia en una amanida de ruca amb ventresca de tonyina, petits daus de codonyat, bocins de taronja i romesco. La presència de la ventresca era generosa i la resta d’elements contribuïa a donar consistència, presència i varietat de sabors al plat.

El primer dels dos segons, servit sobre una peça de pissarra, era una peça de bacallà cuit a baixa temperatura i presentat amb un acompanyament de mongetes de Santa Pau saltades amb sobrassada. Un plat potent que complia perfectament la seva funció de plat de resistència sense pecar de sabors massa forts.

El darrer plat, finalment, era un dels clàssics de la casa, el magret d’ànec amb pinya passada per la planxa i reducció de porto i taronja. La saborosa presència de la combinació del vi dolç i de la taronja alleugereix un plat que els habituals del DID han convertit en emblemàtic.

Amb molt bon criteri em van servir un únic postre –un altre dels “musts” de la casa- el “brownie” acompanyat d’un gelat deliciós de galeta maria. Les dues preparacions es serveixen al mateix temps però separades, el que permet al client de barrejar-les –o no- en funció dels seus gustos. Un encert.

Vaig beure dos vins negres. El primer, de Calatayud, un potent “Las Rocas de San Alejandro” i posteriorment el “Santes”, un Montsant evocador i amb matisos.

Aquest restaurant de la part alta del carrer Alfons XII estrena enguany cuiner, el Fede, provinent dels fogons del “Cata 181” i que ara assumeix la responsabilitat de continuar, optimitzant-la la trajectòria d’un restaurant petit però molt exigent.

A la sala la Laia, com de costum, i a tot arreu la presència amable i segura del Manel, patró i professional de provada –i variada- experiència.

Un equip sòlid i segur que qualsevol negoci hostaler de la ciutat es disputaria per consolidar el present i garantir el futur.


Pierre Roca


“DID Platets”
Alfons XII, 96
Barcelona
Tel. 934 146 725











miércoles, 4 de septiembre de 2013

"Buenos Aires".

Malgrat el nom, el “Buenos Aires” no és un restaurant argentí. És al passeig de Sant Gervasi, a la part benestant de la ciutat, però no és un lloc luxós ni pretensiós, com queda clar veient el preu, 9,50 €, que figura a la pissarra del menú diari.

L’establiment és absolutament d’aquí i el porte des de fa deu anys la parella integrada per l’Eva Berenguer, excel·lent cuinera, i pel seu marit Sigfrid Navarro, un tipus acollidor i simpàtic amb arrels a La Rioja. Els dos de quaranta i pocs anys i pares de tres fills.

Situat a menys de dos-cents metres de l’Àbac –dues estrelles Michelin i preus estratosfèrics- el petit local de l'Eva i el Sigfrid dóna servei i tiberi al col·lectiu de treballadors de la zona, de passavolants i de clients que sovint venen de l’altra punta de la ciutat per degustar els plats de la casa, incorporant ofici, qualitat i enginy a un menú que pel seu preu final no permet gaire fantasies.

Tot i això, i en funció del mercat, l'Eva fa prodigis i proposa, un divendres sí i l’altre no i sempre en el marc del menú, un insuperable tall rodó de vedella amb ceba caramel·litzada. O un timbal de bacallà molt celebrat pels que l’han tastat.

Possiblement influenciada per la cuina tradicional de la pàtria del seu home, La Rioja, practica a vegades uns ous remenats amb xampinyons que aguanten qualsevol comparació o uns pebrots farcits que deixen molt content al personal.

Els dimecres fa un molt bon bacallà a la llauna o amb tomàquet i els dijous, a més de la gairebé obligatòria paella, que sovint es converteix en arròs negre, proposa a la parròquia un dels clàssics de la cuina tradicional catalana: el fricandó o, en un exercici d’estil i de coneixement geogràfic, passa al pop a la gallega més celebrat del barri.

Cada any, quan arriba l’octubre, inauguren la temporada dels cargols, fent-los lloc al menú dels dijous per complaure les peticions del respectable.

Els divendres són el dia de la tripa amb cigrons –una altra alegria- i els dissabtes la cuina es limita a les quatre coses bàsiques per la barra o pels esmorzars.
Cada dia, a més, tenen l’entrecôtte de bou de 200 g., feta a la planxa i a l’interessant preu de 8,50 €.

Amb tot plegat queda clar que al “Buenos Aires” s’hi va a menjar cuina tradicional i molt ben feta per una cuinera de vocació que somriu quan els clients de tota la vida l’afalaguen per un o altre plat, mentre el Sigfrid, el seu home, es defensa solet la sala i la terrassa, repartint somriures i bones paraules a una clientela fidel i encantada.

Em pregunto quants restaurants dels que anomenem “de menú” hi ha a Barcelona. No ho sé, però deuen ser un bon grapat. Ara els suggereixo que en recordin algun. Qualsevol. Massa sovint aquests establiments treballen a desgana i el que surt de la cuina és decebedor, així com el tracte, tan important als negocis de servei directe al públic. Es menysté la qualitat i les formes i al final el menú, sovint d’una tristor infinita, es limita a una avorrida combinació de productes mesclats sense coneixements ni gràcia ni ganes. Un desastre.

Un lloc com el restaurant del que els parlo avui demostra dia rere dia que la cuina, per modesta que sigui, pot ser deliciosa, acurada i plaent, aportant al comensal, a més de l’aliment indispensable, dosis de bon humor, d’optimisme, de plaer i de confiança, quatre ingredients dels que no anem sobrats i que l'Eva i el Sigfrid dispensen generosament a cada plat que serveixen, afegint-hi a més un bon raig de simpatia i d’escalfor humana.

Què més es pot demanar?

Els ho recomano. Quedaran contents.


Pierre Roca


“Buenos Aires”
Passeig de Sant Gervasi, 81
Tel. 932 112 625

Obert de bon matí al vespre, de dilluns a dissabte al migdia.






Comiendo con Angel.

O más bien comiendo en el “Bar Angel”, una vez superado el trance de las vacaciones veraniegas y felizmente recuperadas las ganas de trabajar, de inventar, de sugerir y de proponer.

El local sigue en su sitio, así como Santi, el patrón, la cocina y “Litus”, el eficaz camarero que alterna su labor de actor con la actuación y la “mise en scène” entre las mesas.

Los platos intactos, con la calidad a la que la casa nos tiene acostumbrados, los puntos exactos de cocción y la atención por los detalles, desde el muy buen pan del horno Vilamala –en la cercana calle Agullers- hasta los tomates para untarlo, de los de colgar, de sabor rústico y evocador. Escueta pero muy fundamentada carta de vinos.

Durante mi visita de ayer martes día tres de setiembre me dejé aconsejar. La confianza se vió premiada con los deliciosos –por auténticos- mejillones del delta del Ebro, abiertos a la plancha sin más aditamento que un chorro de buen aceite en el momento de emplatarlos. Intenso sabor del Mediterráneo, sencillez y emoción.

El plato siguiente fue la impecable presa paleta de cerdo ibérico Maldonado. Se trata de animales de pura raza ibérica, criados en la dehesa extremeña en semilibertad. La carne se presenta poco hecha, crujiente en la superficie y de un sugerente tono rojo en su interior. Ayer la acompañaba el muy buen puré de patatas de la casa.

El postre, el ya clásico helado de turrón con su chorro de ratafía, licor catalán antiguo como el mundo que casa de maravilla con el sabor dulce –que no dulzón- del turrón.

Café y a la calle.

Como pueden advertir mis lectores, sigo fascinado por lo simple, aunque la bondad del producto de la mejor calidad requiera el tratamiento experto y respetuoso de profesionales de primer nivel. Ni añadidos inútiles ni atajos ni innecesarios rodeos. Cocina inmediata, de raíces atávicas y conocimientos ancestrales. Preparaciones clásicas como el conejo escabechado, con un impecable punto de acidez, o como las vieiras envueltas en un velo sutil de papada del mismo cerdo ibérico del que he hablado hace unos renglones. Con esa indescriptible papada, por cierto, hacen en el “Bar Angel” unos huevos fritos inenarrables de sabor y suavidad. Un prodigio.

El cada vez más conocido y diminuto restaurante de la calle Ocata empieza así la temporada con buen pié e inminente cambio de cocinero. Alejandro se enfrenta a nuevas aventuras profesionales y Carles, fundador en su momento del “Garum” de la calle Diputació, toma con ilusión las riendas de la pequeña pero exigente cocina del local.

En las fotos que publico podrán ver los platos que he descrito y comentado.


Pierre Roca


Bar Angel
Ocata, 2 bis (callejón situado en el lado norte de la Estació de França)
Barcelona
Teléfono de reservas: 605 841 037