UN ARROS IMPROVISAT.

Vaig demanar-li un favor a l’amic Carles D. i ell, a més d’atendre la meva petició, em va convidar a dinar a casa seva.

El títol d’aquest escrit també podria ser “un arròs d’amistat” o “menys és més”, perquè es tracta d’ambdós conceptes alhora. O de tres, si hi afegim l’espontaneitat i la conversa “à bâtons rompus” i la senzillesa del moment, l’exquisitesa del resultat i la sensació de privilegi.

“Anem a dinar a casa” em va dir. Vam agafar el bus i vam arribar a casa seva, a prop de l’antic anunci lluminós de “Rótulos Roura”, convertit en icona urbana pel pas del temps i per una assenyada i oportuna decisió municipal.

A la nevera hi tenia dos grapats d’escopinyes fresques i unes espardenyes –ep!- i una gallineta, peix de roca que massa peixaters intenten fer passar per escòrpora.

Vam especejar el peix, convertint-lo en dos filets i aprofitant el cap i les nombroses espines per fer-ne un fumet. Un pot, miqueta d’aigua i les espines.

A part, en una petita cassola de ferro esmaltat, el Carles va obrir les escopinyes, traient-les del recipient al moment precís, tot just obertes i deixant-les a un plat per anar picant mentre feia saltar minimament els filets de gallineta i les espardenyes i seguia a continuació el procès de l’arròs a la mateixa cassola, prèviament repassada.

Altre cop al foc, rajolí de bon oli i l’arròs necessari. La mida justa. I al fogó per rossejar-lo fins aconseguir el subtil canvi de color.

Després un cullerot de fumet i deixar coure sense urgències i vigilar i afegir més brou i beure cervesa, picant patates fregides de paperina i bitxos de pot, parlant de tot i de res, que el Carles és home de preguntes que cal contestar i que van teixint una conversa al voltant del que més estima: la seva dona bella i intel.ligent, ahir malauradament absent, la literatura i la fotografia i el món que l’envolta des del seu espaiós pis de l’Eixample barceloní.

Va donar l’arròs per acabat, afegint-hi els dos bocins de gallineta i les peces d’espardenya i vam seure a taula en companyia d’un bon vi blanc, amb la cassola al mig, un parell de plats i els coberts.

Després em va ensenyar la seva col.lecció de càmeres fotogràfiques de pel.lícula on regna una esplèndida Leica, parlant de cada una i dels diferents objectius com es parla dels fills. El “clic” evocador de la Leica, la rusticitat d’una Zenith soviètica o la ingenuitat –hi ha càmeres ingènues- d’una màquina francesa dels anys seixanta o el pes tranquil.litzador d’una Pentax de la primera fornada.

Sortint de casa del Carles vaig caminar mitja horeta. Carrers Bailèn, Girona, Bruc, Consell de Cent, Diputació.

Al Passeig de Gràcia, tocant a Plaça Catalunya, hi havia dues cues impressionants, tanques i vigilants de seguretat a dojo.

Una de les cues reunia una aglomeració sorprenent de nenes de no més de dotze anys, totes lluint pantalonets molt curts i algunes amb diademes de flors. S’inaugurava la primera botiga barcelonina d’una marca anglosaxona de roba juvenil.

La segona cua la formava gent de més edad, molts amb vestit i corbata i tots neguitosos per aconseguir el nou model de l’iPhone, el número sis.

No sé si ho he dit, però l’arròs del Carles, fet sense sofregit, em va semblar boníssim i avui intentaré repetir-lo a casa, fent servir un fumet que tinc congelat i musclos que compraré.

Gràcies, Carles. Dinar boníssim, amic.

Pierre Roca