domingo, 19 de octubre de 2014

ESMORZARS.

L’esmorzar segueix sent una mena d’illa de llibertat masculina. Espero que les dones no se’m tirin a sobre per revindicar-ho i posar-ho de relleu.

El meu esmorzar dels diumenges al matí al voltant de les nou, per posar un exemple, és un moment privilegiat. Un espai de temps de felicitat amb protagonistes de relleu : el magnífic pernil ibèric del bar Avenida, a Vialfranca del Penedes, les dues copes de vi negre fresquet de la terra, el platet d’olives, l’edició dominical de La Vanguardia i els dos, tres o quatre homes amb els que comparteixo la barra i el moment.

El carrer encara desert –és diumenge- i al fons, a la dreta, la televisió recitant la monòtona enumeració de les notícies del dia.

Els altres tres comensals d’avui han demanat pop a la gallega però jo segueixo fidel al pernil ibèric. He aconseguit monopolitzar el diari i això m’atorga la condició d’informador, comentant de cara a la galeria les notícies més rellevants o les que crec que els poden interessar. Els temes d’avui són l’impost sobre els guanys de la loteria –tots en compraran i ja pregunten pel número de Nadal que és a la venda- o els milions robats per un o altre polític.

A partir d’aquí la cosa passa a terrenys eterns: la pèrdua de potència sexual dels homes a mida que passa el temps, la crisi -que no és igual per a tots- i la imminència de l’hivern, que en un entorn rural com aquest es fa més patent, més present i tangible.

El patró de l’establiment explica el creuer que farà amb la família durant quinze dies –les seves úniques vacances- i dos clients asseguren que la data de naixement és sempre la causa de totes les malalties –com més anys fa que ets al món, més problemes- i  un tercer parla dels cotxes elèctrics i del poc soroll que fan.

Una meravella d’entesa. Un entorn al que els polítics, aquesta raça sobrevalorada, haurien d’acostar-se més sovint per copsar la temperatura del país al marge de les enquestes i dels estudis de mercat, que sempre tendeixen a afalagar el client. Al que paga.

De política, per cert, no se’n parla. Tothom és conscient del que ens separa i evita acuradament el debat i la presa de posició partidista. Parlem en castellà i en català i eludim els temes més candents amb un respecte del que molts dels nostres representants haurien de prendre nota.

I si organitzem uns esmorzars dominicals on els polítics practiquin la saníssima immersió popular ?

No ho farem perquè el polític arribaria envoltat d’assessors i de premsa i ens farien apagar la tele i rebutjaria amablement el gotet d’alcohol per fer veure que està per sobre del bé i del mal i només tindria respostes amables de les que fan content tothom i ens quedariem com ara, com quan acabem de llegir qualsevol article al diari i no acabem de tenir clar quina cara hi hem de posar.

La democràcia és més a prop de la barra dels bars que de l’hemicicle. Més a prop dels debats que sorgeixen amb el plat davant i el vinet que de les avorrides, recurrents i previsibles reiteracions parlamentàries. S’hauria de votar a la barra a l’hora del cafè. Sol, amb llet o tallat. No sé si la política canviaria –en el fons tots som iguals- pero ens costaria molt menys diners i l’única corrupció vindria de part de patró de l’establiment, que convidaria en funció del que digués un o altre polític.

La gent, tota la gent, tendeix a coïncidir amb qui paga.

Si em convides et donc la raó. 

Així funcionem des que el món és món.


Pierre Roca



No hay comentarios:

Publicar un comentario