jueves, 23 de octubre de 2014

LA SOPA DE LA LIONA.

Ha vingut al món a quarts de tres de la matinada i quan l’he vist, unes dotze hores més tard, mamava amb delit del pit matern, xuclant sense cap mena de discreció.

És un ésser viu que gesticula i es fa entendre pel que fa a la seva limitada gamma de necessitats. Quan la fam apreta emet uns quants sons guturals, la mare l’enten, l’acosta al pit i la nena s’alimenta.

Tant senzill, sorprenent i fascinant com això.

Es diu Liona –un nom escollit pel seu germà Roc, que ja té tres anys- i és germana de la Martina, que va cap als sis.

A més d’això és la filla més petita de la Vivian i del seu home, el meu fill Llorenç.

Una història banal ? Pot ser-ho, clar. Tan banal –o tan especial, única i meravellosa- com la vida en sí mateixa. Com els milions de vides que arriben i comencen itineraris feliços o no tant, alegres o menys alegres, senzills, complicats, apassionants, durs, enriquidors, tristos o joiosos. Com les vides que marxen. Com les que ens envolten.

L’arribada de la la vida no és mai un fet banal com no ho és la vida en sí mateixa. Es segueixen sorprenent els metges i les infermeres, que s’alegren i es feliciten per la nova vida que han ajudat a aterrar.

Banal? No. No és un fet banal. És possiblement el més proper al que anomenem sobrenatural. Fascinant.

Per sort per ella –i per tots nosaltres- la Liona aterra a una familia que l’esperava i l’estimava des de nou mesos abans. Ningú no sabia si seria nena o nen –els pares ho van voler així- i els parents hem seguit l’embaràs amb interès i normalitat.

Demà o demà-passat coneixerà la casa dels pares i com s’hi viu. La vida dels germans, els ritmes, les rutines, els àpats, les visites, els sons que arriben del galliner i la cuina com a centre de comunicació vital i d’estimació. Quan el pare marxa, quan torna, quan la mare va i ve.

La cuina?

Per celebrar l’arribada de la Liona he improvisat una sopeta senzilla. És possible que la nena, en lloc d’arribar amb un pa sota l’aixella hagi portat la idea de la sopa que es fa avui el seu avi patern per sopar i que algun dia, quan ja mengi de tot, farà, faré per tota la familia.


Ingredients per a dues persones:

Mig pot de brou de gallina que tenia fet, un grapat d’arròs, un tomacó, la carn d’una cuixa de pollastre rostida, uns quants pèsols “llàgrima” que poden ser congelats. Una branqueta de farigola.


Procediment:

He posat el brou al foc.

He desossat la cuixa de pollastre i n’he picat grollerament la carn.

He escaldat, pelat i esbocinat el tomacó.

Quan el brou ha començat a bullir he abocat l’arròs al pot. Al cap d’uns minuts he afegit el tomàquet i gairebé al final la carn de la cuixa rostida i els pèsols.

Quan l’arròs era cuit he apagat el foc i he tapat el pot. Ho he deixat reposar una estona amb una branqueta de farigola.

M’ho he servit en un bol i ara soparé amb la primera sopa “Liona” de la història de la gastronomia.

Una sopa senzilla,  reconfortant, sana i molt adient pels vespres de tardor. Una sopa inspirada per la meva neta Liona. Poca broma!

Felicitats, Liona!

Benvinguda a la familia.


Pierre Roca


No hay comentarios:

Publicar un comentario