lunes, 23 de marzo de 2015

CAFÈS AL TROPIK.



Vaig escriure per primer cop sobre el TROPIK de Vialfranca el nou de gener del dos-mil quatorze.

Feia poc que vivia a la capital del Alt Penedès, havia entrat a alguns establiments públics i al Tropik m’hi vaig sentir immediatament com a casa. Cap pretensió, voluntat de fer-ho bé, tracte amable sense regust comercial i un llenguatge i un tarannà que coincidien amb la meva forma de funcionar.

El local ha anat millorant subtilment amb el pas del temps. Els entrepans dels matins, el producte, el criteri i la discreta oferta dels migdies, amb uns plats combinats senzills que permeten dinar amb molta correcció a preus molt interessants.

La matèria primera de la casa –això ja ho vaig detectar i escriure el primer cop- és, a més dels productes sòlids i líquids que els clients ingerim, la simpatia i el tracte càlid i absolutament amable.

La Eli Ros i la Mònica exerceixen de reines de l’espai durant els matins, transmetent sensibilitat i afecte amb cada cafè. Les dues noies rivalitzen a l’hora de dibuixar cors, cares, flors, felicitacions i altres detalls que no passen desapercebuts per ningú i que mica en mica s’han convertit en un altre dels alicients de la casa.

Mínimes mostres d'empatia que queden a la memòria.

El Xavi fa la seva aparició pública a la tarda, com els actors principals, abandonant la sala de màquines on ha fet els nombrosos entrepans de cada matí i dominant l’idioma i la gestualitat dels patrons de bar. Coneix la majoria de clients, els pregunta per la salut dels pares, els felicita per l’èxit del fill a una competició d’atletisme o pel naixement d’una neta o pel cotxe nou. O per la finca que han venut o la vinya que han comprat.

Diàlegs senzills que es barregen amb els relats dels més vells, recordant quan el carrer Tarragona –on és el local- era fa anys la N340 i el tràfec hi era intensíssim i el Tropik, que ja es deia així, no tancava mai i s’hi jugava als prohibits i més d’un cop els jugadors havien de sortir per la porta de l’eixida, quan la Guàrdia Civil feia acte de presència.

El Tropik és també un excel.lent observatori del dia a dia del poble gran que és Vilafranca. Els més rics i influents es troben al Casino i al local del Xavi i la Eli hi acudeixen els de la generació posterior, fills o nebots dels encarregats dels negocis dels altres. Qüestió d’estrats, però també de vincles generacionals i d’una manera relaxada de viure les relacions socials sense la urgència i el neguit que es detecta sovint als locals públics de les ciutats grans, on les relacions personals s’han de consolidar dia a dia per no perdre peu.

Pel client que sóc, constatar que les coses van bé és una satisfacció afegida.

A la Eli, a la Mònica i al Xavi no els regalen res i han de treballar de valent per consolidar el negoci un dia rere l’altre. Hi aporten els intangibles del seu gust pels productes de qualitat, els del tracte afable i somrient i el d’una feina diària que genera confiança i que fa que els clients repetexin –repetim- , omplint el local de vida, de bon humor i de ganes de tornar-hi quan en sortim.


Pierre Roca


BAR TROPIK
Tarragona, 13
Vilafranca del Penedès

El Tropik, ara mateix.





viernes, 20 de marzo de 2015

LA LLEBRE, REIAL.

Fer un àpat de “lièvre à la royale” a Barcelona no és cosa de cada dia.

Es tracte d’un plat excepcional i memorable, dels que no s’obliden fàcilment.

Així ha estat el dinar que l’Angel Ramírez, el Carlos Kinder, la Paula Monràs i jo mateix hem tingut el privilegi de compartir avui a la TAVERNA MEDITERRÀNIA, un dels llocs de la ciutat que creix dia a dia en consideració, en qualitat i en bon criteri.

Un plat d’excepció necessita determinat entorn organitzatiu i el d’avui no ha estat una excepció. La llebre portava un mes llarg en marxa entre converses, intents i el procés en sí mateix, tot plegat tutelat per la Xènia Tomàs i pel Franc, titulars i protagonistes del restaurant i liderat per l’Angel Ramírez, impulsor de l’iniciativa i generós amfitrió.

Com que les bèsties com la d’avui fa anys que no corren per la ciutat es va haver d’encarregar a un proveïdor de confiança, abans d’escorxar-la, desossar-la, polir-la i convertir-la en carn neta, sense nervis ni altres entrebancs, tot plegat seguint el procediment de l’enyorat Jean-Luc Figueras, de qui el Franc va ser ajudant fa uns anys i amb qui jo mateix vaig tenir el privilegi de preparar un dinar al castell d’Orriols de l’Antonio Ferrer, un altre cuiner guardonat amb una estrella de les que atorga el fabricant francès de pneumàtics.

Fer la “lièvre à la royale du sénateur Couteaux” –nom exacte de la recepta- és una feina minuciosa, entretinguda i meticulosa, de les que no volen presses i demanen una atenció extremada i l’ofici ben après.

Un cop desossada, polida, assahonada i barrejada amb els seus propis menuts –cor , ronyons i freixures-  la carn de l’animal s’ha de coure pacientment amb una bona bresa i amb els seus propis ossos.

Per no avorrir-vos amb massa detalls només cal dir que el procediment descrit és el primer dels quatre que demana la recepta i en els que intervenen, a més del que heu llegit, la sang de l’animal, foie-gras, vinagre de la millor qualitat, un vi negre digne d’aquest nom i una llista considerable d’ingredients d’excel.lència contrastada, tots ells indispensables.

Un cop acabada, la preparació dorm a la nevera embolicada en un drap de cotó i a l’hora del servei es converteix en racions, es salseja i s’escalfa.

No cal afegir que la feinada és més que considerable i la recepta de molt alta exigència, sense donar opció a les dreceres. Cuina del màxim nivell que no admet discussió i que només és a l’abast dels millors professionals.

El nostre àpat d’avui de cada un de nosaltres ha consistit en dues racions fosques, aromàtiques i de gust intensíssim de “lièvre à la royale” acompanyada de l’excel.lent pa de “Pa Serra”, el forn del carrer de l’Olivera, al Poble Sec, proveïdor diari del lloc que ens ha acollit.

Per no desmerèixer l’essència del dinar hem begut un molt bon Montsant i hem rematat la jugada amb uns gin-tònics que han constituït la única nota frívola –i molt agradable- de la nostra reunió gastronòmica.

Només afegir que un plat d’excepció propicia converses excepcionals i que els meus interlocutors d’avui, gent culta, interessant i cosmopolita, han contribuït a crear l’ambient propici per un àpat que recordarem durant molt de temps.


Pierre Roca





Foto Angel Ramírez