miércoles, 14 de octubre de 2015

AVIONS, CARXOFES I AVIRAM.

Magnífic exemplar de gall Pota Blava. 

Els barcelonins –i més gent- ens omplim la boca amb expressions com “quilòmetre zero” o “producte de proximitat” o “slow food”, expressió, aquesta última, que té poc a veure amb les altres però que s’emmarca, com elles, en una certa forma d’entendre el fet de menjar.

Quan se’ns reuneix per recordar-nos que vivim a  tocar del Delta del Llobregat, del seu Parc Agrari i d’una zona de conreus exigents i d’alta qualitat a mitja horeta del centre neuràlgic de la ciutat, posem cara de sorpresa i adaptem el “xip” a les circumstàncies, fent-nos els desmenjats i assegurant que ho sabem des de sempre.

L’acte que l’Ajuntament del Prat de Llobregat, el Consell Regulador del Pollastre i Capó del Prat, un grup de restaurants de la localitat i una marca barcelonina de cervesa han organitzat a l’Espai 300 del Born, a Barcelona, ha posat de relleu aquestes qüestions que haurien de ser evidents, reunint un grup de professionals -pagesos, criadors, gent de la gastronomia i comunicadors- tot plegat amb la voluntat de donar a conèixer zona i productes i de propiciar el diàleg en el marc d’una acció puntual.

Des del meu punt de vista l’esforç organitzatiu s’ha vist diluït per l’excés d’objectius, de matisos i de fites.

Els restaurants que hi han col·laborat s’han esforçat en propostes arriscades, deixant en segon terme les bèsties que uns i altres hauríem volgut veure rostir-se al foc de llenya i degustar després, asseguts i sense pressa.

Hem pogut veure un documental força didàctic on queda palès el veïnatge flagrant entre l’aeroport i els camps de cultiu i entre els polígons industrials i el riu –gairebé invisible com tants altres rius de la conca mediterrània-.

Els pagesos, gent pragmàtica- han deixat les coses clares. És infinitament més assenyat consumir all tendre, api, bleda, carbassó, carxofa –la famosa carxofa del Prat-, cireres de Santa Coloma de Cervelló, cogombre, coliflor, créixens, escarola, espàrrecs de Gavà, espinacs, faves, pebrots, poma, porro, prunes, raves i tomàquets, tot plegat de la zona, que pagar transports des de les quimbambes per portar des de no sabem on uns productes que maduren a baixa temperatura durant el transport.

Dit això –pura evidència- la informació i les accions de comunicació haurien de ser més freqüents, més explícites, més clares i a l’abast de tothom. Menys etèries, més concretes. Tangibles.

Els francesos venen el seu “Beaujolais Nouveau” a tot el món en una acció puntual, magníficament coordinada i exemplar i el Parc Agrícola del Llobregat hauria de fer el mateix, omplint places, mercats, espais públics i llocs emblemàtics del cap i casal per vendre tones de les magnífiques carxofes que fan.

La acció d’avui ha estat un prodigi de bona voluntat i d’esforç però s’ha produït en un àmbit petit i tancat, quan el que cal –o així ho entenc- és una difusió clara, diàfana i sense matisos, facilitant punts de venda, temporades i eines de contacte entre uns i altres. Entre els productors, la gent de la terra, i els consumidors de la ciutat, que possiblement som més –molts més- dels que sembla.

El consumidor de productes de qualitat no és una “rara avis”. És al contrari un col·lectiu nombrós amb el que cal entrar en contacte i seduir-lo.

En qualsevol cas han aconseguit que em vingui molt de gust anar més sovint al Prat.

Molt més sovint.



Pierre Roca

miércoles, 7 de octubre de 2015

TAPEO BAR

Cinc anys després d’haver obert l’exitós TAPEO del carrer Montcada, el Dani Rueda inaugura TAPEO BAR, declinació en clau intimista de l’experiència del quinqueni viscut al timó del local primigeni.

El nou espai és a prop de l’anterior, al carrer Assanoadors, de resonàncies antigues i vinculades a la professió. Assaonar és el “sazonar” castellà.

A partir d’un local petit i tractat amb contenció i bon gust –dues virtuts que no sempre coincideixen- en Rueda organitza un espai acollidor, sobri i alhora càlid, amb jocs i gests evocadors de tavernes que tots hem descobert a Sevilla i a d’altres ciutats de les espanyes. Una testa de brau que recorda el “Equipo Crónica”, un magnífic paviment hidràulic comprat a la capital andalusa, una barra gruixuda de marbre i adossada a la paret, les tauletes del mateix material i base de ferro colat i les superfícies de fusta amb l’envernissat mat. Les cadires, per cert, evoquen les mítiques Thonet.

Descrit el continent podem passar als continguts, gestionats per dos professionals de garantia que han entès les intencions de la casa. D’una banda el Carlos Calle, cuiner de confiança del Dani, amb una més que considerable experiència, creativitat i gran capacitat de treball i d’altra banda el Guille, home de sala d’elegància innata i eficiència contrastada durant unes quantes dècades de carrera a establiments de tota mena.

TAPEO BAR ha obert portes sense “opening” ni allau de periodistes ni festa privada. Ha obert per poder afinar la proposta sobre la marxa, per comprovar l’èxit de determinades preparacions i per testar –de test- l’empatia amb els clients.

Qui us ho descriu ha pogut tastar –de tast- un platet amb dues sardines escabetxades d’una suavitat gens comú i de sabors profunds. Un escabetx dels que imaginem sovint.

Hem estat dels primers a degustar el “sandwich de “rabo de toro”, un format especialment pensat per les senyores, generalment poc afeccionades a aquest tipus de denominacions. A “TAPEO BAR” es proposen les dues meitats, marcades a la planxa, d’un petit sandwich de pa de motlle convencional, amb la carn de la cua de la bèstia cuita llargament segons els cànons, esmicolada i acollida pels dos discs de pa. A part es facilita un petit bol amb la clàssica salsa de vi negre que acompanya sempre la carn de la cua després de fer-la coure hores i hores.

Una altra proposta de la casa amb el seu component en clau de bon humor és l’amanida de cresta de gall. Aquí es juga amb la textura gelatinosa de l’apèndix dels galls i el cruixent aportat per uns grans de blat de moro fregit. Bo, divertit i amb la dosi corresponent de ironia. Que no falti!

Un altre dels plats tastats ha estat la “ensaladilla rusa” de la casa, que m’ha semblat excel.lent, boníssima, gràcies als mínims bocins de pop cuit a la cuina de TAPEO i a la inclusió d’una mínima dosi del brou de coure el cefalòpode a l’aigua de bullir les patates i a més, suposo, d’algun misteri afegit. Una delícia. Un 10 absolut.

El darrer tast ha estat una altra troballa que sembla atrevida a l’enunciat: “tripa, cap-i-pota i anguila fumada” i que quan es tasta posa de relleu la harmonia del maridatge de les profunditats de la vedella amb la sempre misteriosa anguila. Una altra preparació de la que hagués repetit. Molt bona. Molt.

Poso de relleu que les racions no són simbòliques ni exagerades. Són suficients, si tenim en compte que no deixen de ser tapes.

La intenció del Dani és proposar als clients que beguin vins de Xerès per acompanyar l’àpat. Disposaran d’unes quantes varietats de les D.O. andaluses i els interessats, com jo mateix, podrem degustar-les mentre ens emocionem amb les creacions que tastem i l’actitud tranquil.la, amable i assossegada d’una casa que ara mateix, amb pocs dies de vida, ja deixa clares les intencions.

Absolutament recomanable!


Pierre Roca


TAPEO BAR
Assaonadors, 25

Barcelona
TAPEO BAR 

El cap de brau controlant l'espai.

Un altre punt de vista de l'espai.

La molt bona -molt- "ensaladilla rusa" de la casa.

El sandwich de "rabo de toro" amb la deliciosa salseta.

Un altre dels encerts de TAPEO BAR. Tripa, cap-i-pota i anguila fumada.

El taulell de marbre on també es poden degustar les especialitats de la casa.

Bon gust, harmonia i un tomàquet solitari.

lunes, 5 de octubre de 2015

TROPIK. ELOGI DE LA NORMALITAT.


Ens emmirallem sovint amb l’excel.lència més extremada. 

En aquest exercici perdem amb facilitat la perspectiva de la qualitat propera i per sobre de tot possible. Una qualitat confortable, vinculada amb la normalitat i que esdevé la prolongació natural de la casa de cada un de nosaltres.

Durant l’estiu passat el popular « Tropik » de Vilafranca, un bar que coneixen els més vells de la capital de l’Alt Penedès però també els de les generacions posteriors i els seus fills més petits, va efectuar un canvi exemplar.

El negoci va canviar de cap visible –abans el duia el Xavi Colomé i ara el seu germà Carles- i l’equip femení de la casa perdia la figura de la Eli per guanyar la de la Laura, mantenint la presència icònica de la Mònica com a referència de l’establiment.

El canvi es va arrodonir amb un repàs –més profund del que sembla- per posar el local al dia sense canvis estridents i amb uns horaris més i millor adaptats a la realitat.

L’essencial, la qualitat del tracte, dels productes i de l’espai, segueix sent el més significatiu del “Tropik”.

El pa dels entrepans és de molt bona qualitat i ho són els tomacons de sucar, l’oli i el contingut d’embotit, de truites, de formatge, de pernil o del que sigui. Un dels més demanats de la casa, el de botifarra blanca, es deu vendre més que els exemplars de La Vanguardia dels diumenges. Quina falera!

Els altres productes de l’establiment segueixen aquesta tònica. Tots tenen seguidors aferrissats, com jo mateix amb l’entrepà  de botifarra que he esmentat.

Els cafès, cafès amb llet, tallats, infusions i altres variants es fan amb molta cura. Bon producte –essencial- i bona feina de les noies i del Carles, decorant i abellint el contingut de cada tassa. Ara un cor, ara una espiral, ara un dibuix geomètric.

Com a la majoria de bars i de cafès tradicionals hi ha grups de clients que arriben a hores determinades, ocupen diàriament els mateixos espais i demanen els mateixos productes, fets o preparats d’una forma concreta. S’acostumen a diferenciar dels altres clients per la forma de vestir. Les empleades i empleats dels bancs, gestors i assegurances de l’entorn, els paletes, els pintors, els que treballen a alguna botiga propera.

Els dissabtes al matí, amb la Rambla de Santa Maria a vessar de parades de la fira, molts dels venedors i no pocs clients s’acosten i esmorzen, mentre la dona ven o compra calcetes o mitjons o sabates per la canalla.

La normalitat que descric és part integrant de la vida assossegada d’aquest poble amb aires de ciutat, envoltat de vinyes i habitat, el poble i la comarca adjacent, de personatges senzills que nomes tastant un vi s’expliquen sobre la vinya de provinença, sobre l’actual propietari de la feixa i sobre l’anterior, que va ser boter abans de criar vi i que ara, diuen, té un imperi.

No crec que un lloc com el “Tropik” es pugui repetir, com no es pot repetir un cep o un ametller o un pollastre de pota negra.

El bar del carrer Tarragona –un carrer que és l’equivalent de la suma del Passeig de Gràcia i la Diagonal del cap i casal- és part dels arrels del poble que l’acull i dels seus clients. Un establiment que despatxa normalitat, bons productes, somriures i simpatia i on tothom es sent com a casa.

Un espai privilegiat on la Laura i el Carles canten no sé quants cops “mig de botifarra!” dirigint la veu en direcció a l’obrador on la Mònica fa i desfà.


Pierre Roca

TROPIK
Carrer Tarragona, 13
Vilafranca del Penedès
Els primers clients del dia.

La terrassa a principis d'octubre.

Un establiment emblemàtic.

Un dels atractius de la casa.

Una bona forma de començar el dia.

Cafès amb llet per emmarcar.

L'espai interior.

Una bona rampa per facilitar les coses.

El rètol del Tropik n'ha vist de tots els colors.