los jueves paella: TIERRA TRÁGAME. THE OPENING.

Malgrat el títol del post, de ressonàncies anglòfones , « Tierra Trágame » és un nou establiment barceloní.

Un espai que juga elegantment amb l’ambigüitat per oferir productes al gremi dels restaurants o a qualsevol altre client, professional o particular, i que a més proposa mínimes degustacions d’un llistat curt però intens on hi trobem embotits excel·lents, un pernil envasat al buit de gran qualitat i un assortit molt ben escollit de formatges. De molt bons formatges.

S’hi pot beure vi, no hi ha cafè ni n’hi haurà i en lloc de pa presenten unes galetes salades francament bones.

L’elegància de l’espai arriba de la ma d’una restauració mínima i gairebé inapreciable, respectuosa i subtil, feta a imatge de la parella titular del negoci, l’Arlet Navarro i el Jose Moya. Gent culta, jove d’edat, d'esperit i d’actitud i que ve de passar cinc anys a NY treballant, coneixent, assimilant i acumulant una experiència molt valuosa.

El local també es distingeix pel rerefons musical. Jazz que arriba en directe d’una emissora de ràdio de Nova York i que no deixa ningú indiferent.

Tot plegat amb horaris d’establiment de venda al públic –no de bar ni de restaurant- i en un ambient i un tracte desenfadat, còmode i natural.

Han anat posant les coses a punt, han començat a vendre i han inaugurat amb un acte senzill i sense pretensions, reinventant els rituals, generalment tronats i ampul·losos, d’aquest tipus de cerimònies.

Mínims gotets de plàstic pel vi, bocins petitíssims de molt bon formatge, els amics i coneguts indispensables i una representació encuriosida de hipsters locals, grup social que a aquestes alçades no pot faltar a cap convocatòria que es respecti.

Presències inesperades com la de la parella d’arquitectes titulars del bellíssim “Espacio 88” del carrer Pamplona, a Poblenou, inspiradors alhora de Skye Coffee co., possiblement el millor “food truck” de cafè i dolços de la ciutat, o la del Gonzalo Guinart, conegut professional de la moda masculina amb anys d’experiència. O la Teca Costa, brasilera i barcelonina de sempre, seductora de mirada allunyada de la innocència. El productor Fernando Bofill i la seva dona, la Jette, responsable de “El Tossal de Les Garrigues”, l’empresa que produeix i comercialitza el seu safrà ecològic. I l’advocada Montse Olmo, lluint “look” de tarda esportiva.

L’ambient d’ahir era alegre i discret, més de xiuxiueig que de crits i rialles. La consigna implícita era compartir l’alegria de l’Arlet i el Jose i desitjar-los sort, feina i tot l’èxit possible. El carrer, el passatge Tasso, un nexe de comunicació entre l’assossegat passeig de Sant Joan i el sector orientalitzat del carrer Roger de Flor, es decantava cap a l’arteria més ampla, la seva qualitat arquitectònica i els seus aires de burgesia local. Durant les tres hores que va durar l’esdeveniment els convidats entraven i sortien de “Tierra Trágame”, rebien amics al carrer, els feien entrar per presentar-los i per ensenyar-los el delicat moble de les espècies o la barra, feta a partir d’una bastida amb rodes, i sortien de nou per fer un tret de vi, per degustar els bocins de formatge que el senyor Navarro, cambrer improvisat i pare de l’Arlet, oferia generosament als presents que assaboriem la temperatura càlida d’aquesta tardor atípica.

Em consta que la parella protagonista s’està obrint pas als millors establiments de la ciutat, que els seus productes escollits i la forma de presentar-los els fa guanyar clients professionals o passavolants, com jo mateix, que m’hi acosto de tant en tant per la conversa sempre interessant i amable, per l’excel.lent jazz de l’emissora de NY, per la serenitat que inspiren l’espai i els seus titulars i pels detalls que hi descobreixo dia rere dia.

Una molt bona adreça.

Un lloc discret i sòlid, al marge dels sorolls i de la vulgaritat.